A l’extrem occidental de les Garrigoses una sèrie d’esperons poc definits tanquen el serrat per la banda oest. L’Aresta Jan aprofita amb intel·ligència un d’aquests perfils per trobar una de les línies més llargues del sector. Per fer-ho enllaça una sèrie de mur verticals de gran qualitat però nul ambient, que de manera inexorable ens…
Just a la banda esquerra de la Cova de les Arnes s’inicia aquest curt itinerari, complement perfecte per un dia d’escalada a la Codolosa. Dues tirades, que es poden fer perfectament en una de sola, van a buscar l’excusa de l’ascensió, un petit diedre a la part alta de l’escut per on evoluciona la via….
Al saturat pany de la Codolosa encara hi trobem algun recorregut prou digne. És el cas d’aquesta Reincidents, modest itinerari que encerta un traçat interessant i ben trobat. De dificultat molt moderada i roca excel·lent, hi destaca l’equipament, del tot encertat per les característiques de la via. És una línia que bé pot servir per…
Les Momietes, curiosa formació, resta empetitida per l’imponent escut que és el vessant est de la Miranda de les Boïgues. El conjunt està format per dues modestes agulles d’estrambòtiques formes separades per un coll. La més petita l’Aglà, a l’altra banda del coll l’Agulla Mare. Les dues foren ascendides per primer cop el mes de…
Agulles es caracteritza, entre altres coses per les seves Arestes Brucs. Vies totes elles encarades al sud, aprofitant a la perfecció la morfologia del monòlits de la regió normalment més amables a la banda de migjorn. La majoria d’aquestes vies foren obertes a finals dels anys 50 per Joan Cerdà, acompanyat molts cops per en …
A continuació vers el nord dels emblemàtics plecs de llibre s’eleva un altre conjunt de plecs, aquests més modestos, arribant fins ben bé el torrent de Migdia. Al darrer plec, arrepenjat sobre el mateix Montgròs s’alça l’Aresta Pólux, una senzilla via que la Nostromo aprofita per enfilar la darrera gran canaleta d’aquesta banda del Montgròs….
Sant Benet i la seva escalada tenen un espai preeminent en la història montserratina per dret propi. Aquí hi conviuen quasi 800 itineraris de tots els estils: escalades esportives d’un o més llargs, totxos i boulder, rutes clàssiques i vies trad només a l’abast d’uns pocs escollits. Malgrat la varietat d’estils, hi ha un denominador…
La Psicodèlia va a buscar la fissura més evident de la part central del Serrat dels Monjos aconseguint una de les millors tirades del sector; pràcticament des-equipada haurem de donar el do de pit escalant i assegurant-nos alhora. I és que aquesta ruta, com tantes altres del sector s’obrí a la carrera en el dia,…
La banda de ponent de la Paret de Canalda s’intueix contundent. Una manera força acrobàtica de descobrir-ho és resseguint la 1879, escalada combinada sorprenent i més exigent del que pugui semblar a primer cop d’ull. Una primera tirada d’artificial d’expansió ens mena a l’elegantíssim diedre del segon llarg que protegirem amb traça a base de…
La Paret de les Gralles és potser l’única paret del Montsec escalable encarada al nord. D’aspecte més aviat tètric, hi destaca la clàssica Terra Lliure, repetida regularment. A l’extrem esquerra, pràcticament tancant la paret hi trobem la interessant xemeneia GAM. D’una lògica primaria, donada per l’eloqüència de la cicatriu que ressegueix de baix a dalt,…
Sensacional escalada, mantinguda i vertical, la Sang de Crack ressegueix fil per randa un sistema de fissures a l’evident esperó de l’extrem nord del Circ del Pessó. Totes les tirades són bones, i més si sortim per la variant d’en Castellet, un final de festa en placa que esdevé el colofó perfecte. La roca és…
Camarasa esdevé un destí llaminer als mesos càlids, orientada a l’oest i amb una densitat de vies que depassa a voltes allò que és raonable ha estat un dels destins favorits dels escaladors lleidatans. El Sabardó, més que una agulla és una enorme llastra adossada només separada de la paret els darrers metres abans del…
Via en placa engrescadora; totalment equipada obliga a escalar entre xapes per gaudir de la millor roca de Montserrat, un conglomerat super compacte farcit de forats i cigrons a prova de bombes. Sens dubte la Palleta és un dels destins més recomanables de la cara sud, on amb un mínim de planificació podem fer un…
A la sobre-explotada Agulla del Puro hi trobem aquesta senzilla ruta, que bé pot servir com a introducció a les vies de més d’una tirada. Completament equipada amb parabolts, s’ha allargat per sota (originalment la via començava on ara hi ha la R-1) oferint un via de 2 llargs fraccionables i amb una dificultat molt…
S ens dubte una de les grans oblidades de la transitada Gorra Frígia és aquesta preciosa Somni Etern. Via d’esperit esportiu, ofereix 4 boniques tirades de conglomerat excel·lent. Aproximació: Per arribar fins la Gorra Frígia ho podem fer amb el funicular de Sant Joan, que sortint del monestir ens deixa a l’estació superior, des d’allí…
Quan hi ha poc temps per aproximacions el Camping esdevé una bona alternativa. Amb un bon grapat de vies equipades sempre hi ha on triar i remenar. La Gaston va Bufat n’és una més, amb un inici i final força interessants i sobre bona roca… Llàstima de les dos tirades centrals que desmereixen una mica…
Actualització 20-9-2015. La via actualment es troba desequipada Recuperem aquesta sensacional ascensió, exponent d’una manera d’escalar a Gorros que lentament a estat fagocitada per les transitades fileres d’expansions que de manera inexorable han entapissat les quatre bandes de la Gorra. La Lobe-Serrano no te res a veure amb la resta de vies que trobem actualment…
Malgrat discórrer per un pany no gaire atractiu la Bajo el Signo de Capricornio encerta el millor recorregut. Hi destaquen les tirades tercera i cinquena, dos llargs de placa sobre roca excel·lent. Ideal per una matinal quan cerquem ombra. Aproximació: Deixarem el vehicle a l’aparcament inferior de la Vinya Nova. Des d’allí prenem un camí…
La Millenium és sens dubte la via més potent del Frigi, amb una arrencada absolutament contundent i un segon llarg de pura continuïtat, tot sobre roca de luxe. El vessant nord-oest gaudeix de bona ombra fins ben entrada la tarda, esdevenint el destí ideal quan vulguem fugir de la calor. Aproximació Per arribar fins la…
Actualització 31-7-2015. La via actualment es troba desequipada La Jordi Ferret és de les darreres vies que s’han obert a la saturada Gorra Frígia. Enganxada a la popular Stromberg esdevé una còpia d’aquesta sense tant ferro, malgrat estigui completament equipada. Repetint la via un es pregunta si calen aquests tipus d’itineraris. Massa aprop de la…
Bonica via de concepció esportiva, el Kraken aprofita la part central d’aquest llaminer escut que és la part superior del Serrat de la Pastereta. Tres llargs entusiasmants regalen una escalada sobre placa amb tots els seus matisos, des d’equilibris amb la punta del peu fins a tibades que posen a prova el bon to dels…
Bona via, aprofita un rocam de primera per traçar-hi una itinerari agraït, generosament equipat. Ràpida de fer, només ens caldrà un grapat de cintes per repetir-la. Si us animeu penseu en alguna altra per acabar d’aprofitar la caminada. Ombra fins a migdia. Aproximació: Des de Can Masana en dirigim al refugi Vicenç Barbé. Un cop…
El conjunt del Timbaler del Bruc i el Timbal, enclavats al bell mig d’un dels epicentres de l’escalada esportiva a Montserrat, ofereixen la possibilitat de fer una integral més clàssica que un piano de cua. I ho fa combinant dos vies precioses: la Xemeneia Estorach al Timbal i la darrera tirada de la N-T-N al…
Navegar per aquest imponent escut que és el vessant est del Dumbo esdevé tota una experiència. D’una verticalitat severa i amb uns còdols més aviat de gra petit l’escalada es torna tècnica i atlètica. Fer-ho per la Lobo Estepario és tot un luxe, oberta per sota és una lliçó de savoir faire. Toca escalar de…
Al capdamunt de la banda de llevant de la Canal Ampla s’alça la Caputxa, de modestes dimensions però amb un cim car de petjar doncs cap itinerari que hi mena pot considerar-se banal. La via Normal, altrament anomenada Vicenç Barbé en honor al que fou president del GEDE i perdé la vida intentant-ne la primera…
Una de les grans clàssiques dels Ports, la Mas-Colomer, encerta el camí més lògic per guanyar La Llastra, una enorme agulla adossada al vessant nord-oest de les Roques de Benet. Hi ho fa amb l’elegància de l’escalada clàssica, anant a buscar una rectilínia cicatriu que ens deixa a mitja paret per després fer una marrada…
El Queixal és una discreta roca encarada a l’oest que tanca la Canal Ampla pel capdamunt. A la dècada dels quaranta s’hi enfilaren per primer cop els germans Estorachs pel vessant nord, un muret d’una quinzena de metres, obrint la via Normal. Per contra, l’interessant vessant sud-oest, es un llaminer mantell conglomerat de bona qualitat….
Només recomanable per qui li agradi escalar com els crancs i no li faci fàstics a la roca més aviat discreta, l’Al·lèrgia Primaveral ens brinda l’oportunitat de guanyar un cim poc petjat, que això sí, és un bon mirador de la regió. Aproximació: Des de Can Masana en dirigim al refugi Vicenç Barbé. Un cop…